Memoriaesporles.balearweb.net

RAFEL NADAL SALAS- L’INDIÀ D’ESPORLES III. Alçament militar i Guerra Civil, 1936-39.
L’arròs va a “grumallons”

A mesura que arribàvem als darrers dies de la Segona República, l’ambient polític
s’enterbolia. La Falange, que no havia aconseguit cap diputat a les darreres eleccions a les
quaranta províncies on s’havia presentat, va augmentar la seva pressió social. En ambdós bàndols es varen succeir els atemptats polítics. A diari es descobrien dipòsits d’armaments als locals de la Falange situats a diferents indrets d’Espanya. També al meu poble teníem la sensació que la dreta i els militars estaven tramant alguna cosa. A Esporles es varen fer notar els primers falangistes. Entre aquests es trobava la persona que he mencionat anteriorment com l’abanderat de la República. Aquest individu semblava voler estar al capdavant de tots els fronts, a mem si així encaixava a algun d’ells. El seu malnom a la Falange era el de “Gafitas”. En aquell temps, quasi tots el joves del poble, la majoria de tendència esquerrana, ens reuníem a la seu del club de futbol, ubicada al cafè s’Hotel. Precisament des de la terrassa d’aquest cafè vaig veure passar per primer cop uns homes totalment equipats amb el vestit de la Falange: botes altes, negres com el carbó, unes corretges d’aquest mateix color, calçons foscos i camisa blava. Al cinturó duien un punyal i també una pistola. Aquests mateixos homes, amb aquests mateixos uniformes, prendrien part activa en els fets delictius, esfereïdors i luctuosos esdevinguts al meu poble. Eren els mateixos homes que, uns dies abans del 18 de juliol, celebraven i festejaven amb rialles i alegria el vil assassinat de José Castillo, un tinent de la Guàrdia d’Assalt. I eren també aquests mateixos els que dos dies després censuraven i criticaven durament l’assassinat del dretà José Calvo Sotelo. Un fet que, d’altra banda, era una clara venjança per la primera mort. Aquests esdeveniments succeïen als primers dies de juliol de 1936, però no tot el món sap avui en dia el que va passar a partir d’aquella data al meu poble.
La nit del 18 al 19 de juliol es trobaven estratègicament repartits per Palma homes de Falange, Tradicionalistes, de Renovación Española i de Acción Popular, tots ells ja previstos d’armes curtes, esperant ordres superiors. Un d’aquells estratègics indrets era el domicili de Gafitas, a les Avingudes, on uns 25 anomenats “Camisas Viejas”, estaven a l’aguait, esperant el decisiu moment d’acció. Mentre Godet, general en cap destinat a les illes i uns dels principals precursors del cop juntament amb Sanjurjo i Mola, donava els seus darrers retocs al ban de proclamació d’Estat de Guerra, envoltat de la seva colla al despatx de Capitania General. A Esporles aquell dissabte 18 de juliol va transcórrer sense cap novetat. A la ràdio escoltàvem que al Marroc hi havia hagut un alçament militar dirigit per Franco i els seus moros per enderrocar la República. Segons sentíem al transistor, el General Sanjurjo, uns dels principals incitadors del cop d’Estat, havia mort a Portugal a conseqüència d’un accident d’avioneta. La ràdio deia que, mort aquest, segurament quedaria sufocat l’intent colpista. A Ciutat ningú es movia dels seus llocs i les tropes seguien aquarterades. El 19 de juliol, diumenge, a Esporles regnava un confusionisme gairebé total. El partit de futbol es va suspendre a l’espera de rebre més notícies. Les que varen arribar (encara lliurement) varen augmentar el suspens. Les informacions que varen arribar de Palma deien que les forces militars recolzades pels falangistes havien ocupat llocs estratègics i havien dut a terme les primeres detencions. La premsa d’aquell dia pareixia aliena als darrers esdeveniments i informava dels espectacles i les competicions esportives del moment. S’anunciaven toros al Coliseu Balear, amb Ignaci Sánchez Meijas i Juanito Belmonte. Com a dada curiosa valgui dir que el preu de les entrades era de 3 pessetes a l’ombra i 1,75 pessetes a sol. El Frontó Balear (ja desaparegut) anunciava vàries partides de Pilota Basca. Al també desaparegut Camp de Son Canals havia de disputar-se la “Copa President” entre els equips Balears i Mediterráneo. Als cinemes s’oferien atractives cartelleres. Per exemple, al Rialto “La simpática huerfanita” amb John Boles, i “El inocente” amb Mona Barrie i Luis Alonso. Al Modern posaven “Escándalos Romanos” amb Eddie Cantor, i “Horror en el cuarto negro” amb Boris Karlow. A l’Oriental projectaven “Adiós a las armas” amb Gary Cooper. Al Principal anunciaven “Agua en el suelo” amb Maruchi Fresno, i “Rosario la Cortijera” amb Estrellita Castro i el Niño de Utrera. Tots aquests actes anunciats varen quedar suspesos momentàniament. No obstant això, res feia presagiar el drama que s’estava gestant i que va conduir els pobles d’Espanya a una lluita fratricida.
Durant anys, les dretes venien afirmant i escrivint que els comunistes i els anarquistes preparaven un cop d’Estat per convertir Espanya en una sucursal Soviètica. Però tot eren cortines de fum llançades pels feixistes i els militars antidemocràtics per desviar l’atenció. Per estrany que assembli, aquells dies només un reduït grup de mallorquins eren conscients que d’un moment a l’altra s’anava a produir un alçament militar. La ràdio no ajudava a aclarir la situació. El Governador Civil de les Balears, Antonio García Espina, va afirmar per les ones que encara no podia confirmar oficialment que l’exèrcit d’Àfrica s’hagués aixecat contra el Govern. A més, segons deia, la resta d’Espanya es mantenia en calma i sense cap novetat. Aquestes notícies s’anaven difonent per Ciutat i la Part Forana, engrandint-se o empetitint-se, segons el color polític del qui les contava. Els esdeveniments però, no varen tardar en succeir-se. El diumenge 19 de juliol, l’exèrcit va sortir al carrer empès per la proclamació del famós ban del General Manuel Godet Llopis, firmat aquell mateix dia. És convenient recordar-lo:“Article primer- Se declara l’Estat de Guerra a tot l’Arxipèlag Balear.
Article segon- En defensa de la Pàtria assumeixo el comandament absolut de tot l’Arxipèlag, quedant destituïdes les autoritats civils.
Article tercer- Resolt a mantenir inflexiblement la meva autoritat i l’ordre, serà passat per les armes tot aquell que intenti, en qualsevol forma d’obra o de paraula, fer la més mínima resistència al Moviment Salvador d’Espanya. Amb igual exemplaritat es castigarà el més lleuger intent de produir vagues, sabotatges de qualsevol classe i la possessió d’armes que han de ser entregades immediatament als quarters. Article quart- Tots els soldats que estiguin de permís hauran d’incorporar-se immediatament. Així mateix s’incorporaran immediatament als seus cossos tots els soldats del capítol XVII de la Llei de Reclutament, denominats quotes, que pertanyen als reemplaçaments de 1931 a 1932, ambdós inclusius, i també tots aquells soldats d’aquells reemplaçaments que desitgin fer-ho voluntàriament per contribuir a aquest Moviment Salvador d’Espanya.
Palma de Mallorca, 19 de juliol de 1936 – General Comandant Militar de Balears, Manuel Goded.”Durant la nit d’aquell diumenge, a una habitació del cafè s’Hotel hi va haver una reunió íntima i secreta entre varis dels homes d’esquerra més significatius del poble. Entre ells estaven Miquel Seguí i José Comas. A la sortida d’aquella trobada José Comas es va atracar a una taula on hem trobava amb alguns companys i ens va dir: - Al·lots prepareu-vos perquè l’arròs va a grumallons”. Aquestes varen ser les darreres paraules que li vaig escoltar dir, la darrera vegada que va trepitjar el local on ens reuníem tan assíduament i la darrera vegada que el vaig veure.
A Esporles el batle d’esquerres, Sebastià Coll, va seguir al capdavant de la corporació municipal fins al dimarts dia 21. Aquell dia varen arribar de Palma els homes de botes negres i camises blaves, als que es varen afegir un conjunt d’esporlerins adeptes a la causa que fins aleshores no s’havien manifestat públicament. Aquest grup es va fer càrrec de l’ajuntament, de la Casa del Poble, va clausurar el teatre i el camp de futbol. Al mateix temps també es varen començar a fer les primeres detencions. Les notícies que arribaven de Palma eren poc esperançadores. Es va confirmar que a Ciutat l’intent colpista estava triomfant. El General Godet va aconseguir la detenció del Batle, Emili Darder, el Governador Civil i altres alts càrrecs com el diputat socialista Alexandre Jaume, gran amic d’Esporles. Acte seguit, Godet es va dirigir cap a Barcelona amb la intenció de fer el mateix allà, però la jugada no li va sortir bé i va acabar sent detingut i afusellat al Castell de Montjuïc. Els falangistes del meu poble varen aprendre molt bé i amb celeritat la lliçó de matar, empresonar i donar passejades de matinada. Després de la publicació del ban de Goded, els feixistes varen decidir entrar a la Casa del Poble i registrar-la, doncs es rumorejava falsament que els socialistes emmagatzemaven armes als seus locals. La Guàrdia Civil va clausurar la Casa del Poble, però a l’informe que varen redactar es va demostrar que no varen trobar cap arma o munició a dedins. L’única cosa que varen trobar varen ser llibres, que omplien totes les prestatgeries dels locals. La ràbia dels feixistes que donaven suport al registre va ser tanta que com que no varen trobar res del que cercaven, es varen desfogar fent una gran foganya al carrer amb tot allò que estigués relacionat amb el socialisme. Van prendre foc a tota la biblioteca, a tots els quadres i retrats que adornaven les parets, entre ells els de Pablo Iglesias i els dels màrtirs de la República Fermín Galán i García Hernández. També varen cremar vàries cadires de bova perquè algun dels insurrectes va cridar: -En aquestes s’hi han assegut en Pep Lianó (Caballero Largo) i en Tomàs Ramallí!-. Era tant l’odi dels improvisats piròmans que també varen tirar a la pira el quadre del lleó de la Metro-Goldwyn-Mayer que amb tanta cura i esment havia pintat. Aquella feresta acció va demostrar les distàncies que hi havia entre els que estimaven la cultura i la llibertat i els que menyspreaven la intel·ligència i la vida.
A Esporles varen ser molts els que varen deixar d’anar a dormir a les seves cases i, davant la por de ser assassinats, es varen refugiar a les muntanyes properes. Presos del pànic i malgrat ser innocents varen fugir al mont com si de veritat fossin criminals o hi hagués alguna cosa de què els poguessin acusar. El temps va ser el pitjor enemic de tots aquells que creient que es tractava d’una situació momentània varen decidir abandonar la llar. A base de batudes pels boscos i alguna delació varen anar caient tots a les urpes de la ja anomenada “Croada Nacional”. A Menorca el cop va fracassar gràcies a la valentia i honor militar d’alguns militars com el brigada d’infanteria Palou.
El suïcidi del carrabiner

Una de les preguntes que abans es feren a Esporles en aquells dies de trull era de quina
banda estaven les forces de l’ordre. Des de sempre se sabia que els carrabiners eren més bé de tendències esquerranes. En canvi, la Guàrdia Civil estava considerada com de dretes. La nit del 24 de juliol, el capità en cap d’ambdues forces va reunir a ca seva, al carrer Joan Riutort número 17, a totes les unitats que es trobaven baix el seu comandament. En aquesta reunió hi va haver aferrissades i extenses discussions. Uns donaven el seu suport a la República, però la majoria no pensaven així. Després d’aquesta reunió un dels carrabiners, Salvador Moreno Acuña, que era natural de Múrcia, va sortir enfurismat d’aquella casa perquè no estava d’acord amb la decisió que havien acordat. El seu descontent i la seva desesperació varen arribar a tal punt que el varen fer embogir. Desorientat, va arribar al Passeig (que per llavors ençà encara s’anomenava de la República) i a pocs metres de l’antic cafè Coliseu es va disparar un tir al cap que li va provocar la mort a l’instant. Els seus companys de reunió, que varen sortir darrere ell, només varen poder recollir el seu cadàver i el testimoni de la seva disconformitat amb el cop d’Estat. Aquesta va ser la primera víctima del poble que aquell “moviment salvador” es va cobrar. Després vendrien més, i més i més!.
Al poble varen ser requisades totes les escopetes de caça. A més es va prohibir escoltar la ràdio, a excepció de Ràdio Mallorca i Ràdio Sevilla. En aquesta darrera emissora només s’escoltaven els disbarats del criminal, traïdor i alcohòlic General Queipo de Llano. A més de les escopetes i algunes ràdios també es varen decomissar vehicles, cavalleries, cases i terrenys a tots els que no tenien les mateixes idees dels revoltats. A mon pare, per exemple, li varen requisar la mula de tir i totes les propietats. Es varen publicar bans oficials perquè tot el món entregués l’argent i l’or que tinguessin. La llista de donants va ser extensa, però es va donar la casualitat que només els feixistes tenien metalls preciosos per lliurar. L’encarregat de supervisar aquestes recol·leccions forçoses era José Pons, un dels amics inseparables del “Gafitas”. Ell va ser el responsable d’un caramull de salvatjades i de moltes passejades nocturnes on varen caure alguns dels meus paisans. Tant José Pons com el batle que varen imposar a l’ajuntament, Jaime Nicolau, no eren d’Esporles malgrat que tenien el comandament de la vila. La vila va sofrir el més descarat dels atropellaments, atemorida per les cridades nocturnes. De matinada, la gent bona del poble era treta de les seves cases a cops de culata. Alguns varen desaparèixer, altres varen ser trobats sense vida a les cunetes de s’Heretat, altres a les portes del cementiri de Palma, altres varen ser enviats a camps de concentració abocats a l’extermini com el de l’illa de Formentera. L’únic que distingia aquest camp dels duts a terme per Hitler era que al de Formentera no hi havia crematori ni cambres de gas. Però per ventura això era pitjor, perquè així se’ls hi allargava la vida inútilment. Diuen que per tirar-li floretes a una dona, Cervantes va ser enviat a una immunda presó. Aquests homes de l’esquerra del 36, ni tan sols se’ls hi va poder acusar de fer-li l’ullet a una dona. I malgrat això allà estaven, sense menjar, sense roba, sense calor de família, disposats a què el temps se’ls dugués per sempre. Argamasilla de Alba, bressol de la novel·la més famosa del món, és ara una gran senyora amb molins de vent renovats i hotels de luxe. Formentera ha oblidat el seu passat més vergonyós i ara és un paradís turístic. El dia 3 de novembre de 1936 i el 3 de gener de 1937 es varen publicar a la premsa dos escrits que afectaven a tots els directius dels diferents sindicats que s’havien ubicat fins aleshores a la Casa des Poble. També es va publicar una altra llista amb persones no adscrites formalment a cap sindicat ni a cap partit polític però també considerades com a perilloses. Aquest darrer llistat estava encapçalat per Rafel Nadal Bestard, el meu pare. Els escrits deien així: “Als directors de bancs i caixes d’estalvi, establiments de banca i de crèdit, corredors de comerç col·legiats faig saber: que per la meva providència d’aquesta data he acordat la publicació al Butlletí Oficial d’una disposició perquè es disminueixin els comptes corrents o dipòsits de tota casta de qualsevol dels individus que figuren en la següent relació, que es consideren bloquejats; no intervinguin pòlisses de cessió, ni transferències, ni pignoracions a operacions semblants dels valors immobiliaris que aquells posseeixin”. Els llistats estaven subscrits pel jutge Francisco Bonilla i per Manuel Cortés Aguiló, advocat i secretari del Jutjat Especial per a l’Execució del Decret de la Junta de Defensa Nacional del tretze de setembre de 1936. Aquesta ordenança, dictada per l’organisme militar que dirigia el bàndol nacional, il·legalitzava totes les organitzacions que s’havien oposat a l’aixecament. Cortés era l’encarregat de certificar la relació de persones que podien estar compreses en aquest decret. Contingents d’italians i alemanys varen arribar a Mallorca i varen emprar l’illa com a base logística per repartir ajuda material i personal pels diferents fronts de la península a l’anomenat exèrcit franquista o mal anomenat Nacional. Ambdues potències feixistes es varen passar pel folro la neutralitat que havien declarat els països europeus davant la guerra civil espanyola. Un d’aquells italians arribat a l’illa era el famós Comte Rossi. Es va fer tan popular a Mallorca que tot el que feia o deia sortia publicat a la premsa. Premsa que era tota del mateix color. El Comte Rossi visitava els pobles per mostrar als feixistes locals com exterminar els seus compatriotes. A Esporles Rossi també va fer una visita i també va aprofitar per fer un dels seus sermons. Va ser una espècie d’arenga guerrera. Pareix mentida que amb les poques paraules de Castellà que sabia pogués dir tantes barbaritats. La seva paraula favorita era “ Rocos tuti morti”. Aquell criminal sanguinari els hi va caure tan simpàtic a les nostres autoritats locals que als pocs dies li varen dedicar un carrer al seu nom. El carrer va suportar durant 40 anys la ignomínia de dur el seu nom. Desgraciadament, quan se li va canviar el nom se li va posar el de Carrero Blanco. Per sort, el nom de l’almirall no va estar gaire temps penjat. L’arribada de la democràcia va fer que el carrer tornés al seu nom original: carrer de la Vilanova. Però no tan sols va ser el Carrer Vilanova el que va sofrir el canvi de nom. Durant els primers mesos de la contesa va començar a ser habitual donar noms de carrers i de places a qualsevol que es destaqués en cometre atrocitats. El carrer de la Casa d’es Poble va passar a ser Carrer d’es Quarter de la Guàrdia Civil, el de Pablo Iglesias es va baratar pel de Mateo Tugores, la Plaça dels Balladors per la de Jose Antonio, Blasco Ibáñez per Marqués de Zayas, Plaça d’es Jardinet per Mateu Palmer, Carrer Major per General Godet, etc.
Durant el desembarcament del General Bayo i el front de Manacor, entre agost i setembre de 1936, totes les camises blaves d’Esporles es reunien pel vespre a la plaça Espanya. Allà es feien el gallet i escoltaven les exageracions dels que havien estat pel dematí al front. Després acabaven el dia cantant el Cara el sol i la Giovinezza, l’himne dels feixistes italians. Tots presumien d’haver matat infinitat de rojos. Entre els que més es bravejaven hi havia l’abanderat del 31, en Gafitas.
La barbàrie arriba al poble

El dia 12 d’octubre del 36, davant la sorpresa amarga de tots els que com jo pensaven, es va
registrar un fet que ens va omplir de tristesa i ràbia. Una delació indecent d’un bandarra
d’Es Rafal va posar en avís a la Guàrdia Civil i a la Falange dient que a una casa propera acabava de veure a dos dels homes més cercats del moment per les tropes nacionals. Es tractava de José Comas i Miquel Seguí. Aquests dos homes havien baixat de la muntanya aquella mateixa matinada per canviar-se de roba, ja que havia plogut molt durant els darrers dies i estaven xops. A més a més, aquell mateix dia s’acomplia un any de la boda civil de José Comas. Fruit d’aquell matrimoni havia nascut un infant que Comas havia tingut que abandonar quan encara era un nadó per tal de fugir. La seva tornada de les muntanyes també s’hagué de veure motivada per aquesta raó, el fet de voler veure el seu fill i la seva dona. El dia del casament, l’any anterior, hi havia hagut una gran festa. Però les coses havien canviat molt des de llavors ençà. Les hordes feixistes es varen emportar a ambdós homes i aquella mateixa nit els hi varen donar mort a la Casa d’es Poble de Palma. La notícia de què els havien descobert va sacsejar el poble, estenent-se com un regueró de pólvora. Per a nosaltres, la majoria, va ser una tragèdia. Sense haver-ho pogut confirmar, ja presumíem qui hi havia aquell vespre a una de les habitacions de la Casa d’es Poble de Palma, habilitada per una encomanda concreta. Molts dels meus paisans, afamegats de sang i de poder varen anar fins allà per participar en la vergonyosa matança. Va arribar gent de tots els pobles de l’illa amb el mateix fi, doncs el nom de Jose Comas (Caballero Largo) era conegut per tots els racons de l’illa. El dia següent els dos cossos semi nus romanien damunt el fred marbre del dipòsit de cadàvers del cementiri de Palma. Costa d’imaginar el que han de sofrir i aguantar uns homes sans i forts com ells per, a base de coces i tots tipus de cops, arribar a morir. Apart d’això, a Miquel Seguí li varen tallar la llengua quan encara era viu perquè no va voler revelar on es trobava el seu germà Tomàs Seguí, primer batle socialista a Esporles durant la Segona República. A Comas li varen arrabassar amb un ganivet un tatuatge amb la insígnia socialista que duia al pit.
Ja només quedava trobar l’amagatall de Tomàs Seguí. Tomàs va ser trobat uns mesos després i assassinat a Porreres, malgrat que aquest fet no es va confirmar mai oficialment. Els mateixos fanàtics que s’havien acarnissat amb José Comas i Miquel Seguí varen donar mort a aquest home meravellós, bondadós i gran batle. El seu únic pecat fou ser socialista, intel·ligent i haver estimat massa la República, el seu poble i la democràcia. Podria donar noms aquí dels homes del meu poble que amb entusiasme i alegria varen prendre part d’aquest crim, la mort d’un home innocent que va ser crucificat com Crist, amb els peus i les mans enclavats a dues fustes travessades. Però m’estimo més no citar els botxins i només donar espai en aquestes fulles als màrtirs. Els primers no es mereixen ni el fet de ser recordats. Però en Tomàs sí que mereix i, és la meva obligació, ésser recordat en aquest llibre. Poques persones coneixen certs fets. I si no els cito aquí és molt possible que d’aquí un temps no molt llunyà ja no quedi cap testimoni capaç de narrar-los, desapareixent així la veritat del nostre passat. El 18 de juliol de 1936 Tomàs Seguí no era, com ja s’ha dit abans, el batle d’Esporles. Malgrat això, seguia sent el cap visible i pensant dels socialistes del poble i, a la vegada, conseller gratuït de tota la classe treballadora. La Federació Gremial Esporlerense es va convertir en la Primera Agrupació Socialista d’Esporles un cop començada la Segona República. El partit tenia la seu a la Casa d’es Poble, envoltat de l’UGT i tots els petits gremis sindicals que es repartien en petits locals. Tomàs havia adquirit el forn de pa de Jordi Ferrer. Jaume, fill de Jordi, va continuar treballant al forn com a forner. Tomàs repartia el pa a domicili per tot el poble, com era costum llavors. A ca seva, al carrer de Sant Pere, la seva esposa Magdalena despatxava també el pa del forn. Tomàs i Magdalena s’havien casat quan ell era primer batle. No hi va haver cerimònia religiosa, però varen ser les noces més afalagadores i més llampants celebrades durant molts d’anys a Esporles. Encara recordo com si fos ahir veure pujar pel carrer de Sant Pere des de ca seva fins a l’ajuntament a Magdalena, amb el seu elegant vestit de còctel i una pamela enorme que ombrejava la seva bella figura en aquell horabaixa estiuenc. Els va casar el jutge de pau i acte seguit es va servir un suculent berenar a la Casa d’es Poble on estaven convidats tots els veïnats. Em plau recordar tot això per fer constar que no tot va ser amargura i plors en aquest matrimoni. Fruit d’aquesta felicitat va néixer un any després un bell infant que varen anomenar Miquel en honor al seu avi patern, un home que ensenyava a un munt de joves i majors pel vespre, que arreglava rellotges, que matava el porc a les matances, que arreglava sabates i cadires i que feia gloses mallorquines.
Però ara tornem a aquells fatídics dies del mes de juliol de 1936. En un principi Tomàs no s’havia plantejat fugir a les muntanyes. Deia que no tenia perquè amagar-se de ningú, ja que a ningú li havia faltat al respecte. A més, tenia fe i esperança de què allò no podia durar més que uns dies. Però, transcorreguts aquests, va ser aconsellat pels seus amics i parents, ja que el cèrcol es cenyia sobre ell cada vegada més. Un dia, mentre estava fent el repartiment amb el seu carro va decidir amagar-se momentàniament a una rota de Mirant de Mar. Va deixar la bossa dels doblers del pa sobre el seient del carruatge i va marxar. La seva dona la va poder recuperar gràcies a un dels molts amics que tenia Tomàs, que va conduir el vehicle fins al poble. L’amagatall no era molt segur. Aquells voltants estaven essent molt vigilats. Cada dos o tres dies rebia menjar i notícies per mediació d’un altre bon amic seu que treballava per aquelles terres. Cert dia els enemics de la llibertat, com sempre armats, varen visitar la casa dels Seguí per recollir alguna de les peces de roba que haguessin estat emprades per en Tomàs. Es varen endur el folro d’un capell i unes sabates velles. Abans però, varen amenaçar i extorsionar la seva exposa Magdalena. Les peces de roba confiscades eren per seguir el rastre de Tomàs mitjançant un ca ensinistrat. Un dematí, a les onze, Tomàs i l’amic que li duia menjar varen guaitar de lluny una quadrilla caçadora d’homes. Van decidir separar-se per no ser enxampats junts. L’amic va fer com si estigués treballant la terra. Tomàs es va amagar a l’encletxa d’una roca. El ca va seguir el seu olor i va aconseguir trobar-lo. El va ensumar, el va mirar i va donar mitja volta seguint la recerca com si no hagués vist res. Aquí hem de dir que o bé cal creure en miracles o clarament hem de diagnosticar que el ca era socialista. Tomàs va estar unes setmanes més a la rota però no es trobava segur i va decidir canviar de lloc.
El següent amagatall va ser el Molí de Pre a la Granja. Des d’aquest refugi li era més factible accedir al poble. Un vespre es va presentar a ca seva per canviar-se de roba i, el més important, per recollir una arma. Es tractava d’una espècie de pistola metralladora que dies abans de l’alçament militar havia deixat a ca seva el que era President de la Diputació de Palma, Jaume Garcias. Precisament, el vespre que Garcias va anar a Esporles a deixar la pistola, el xofer que l’acompanyava en el cotxe era l’esporlerí Antoni Julià, que també era socialista i molt amic de Tomàs Seguí. Preocupat per mor que aquell estri perjudiqués a la seva dona si feien un registre primmirat per ca seva, Tomàs va exposar la seva vida per endur-se’n aquella arma. El lògic seria pensar que la va recollir per defendre’s dels seus perseguidors, però no era així. Diu el refrany que qui no acostuma anar a missa, al portal no s’agenolla. De la mateixa forma, el que no neix assassí mai pensa en matar. Tomàs mai va emprar la pistola, ni la va conservar per emprar-la. La va amagar a un altre lloc on no es pogués culpar a ningú de tenir-la. Malgrat els esforços per protegir la seva dona i malgrat haver allunyat la pistola de ca seva, els feixistes varen assabentar-se de l’existència d’aquell arma i varen emprenyar a Magdalena. Ells continuaven amb la curolla de què en aquella casa hi havia un arma i varen seguir amb els registres i les amenaces. Mai es va saber qui va donar l’avís, però jo sempre vaig sospitar de la mateixa persona. Aquella nit va ser la darrera que Magdalena va poder xerrar amb el seu home i el va poder veure amb vida. Encara que a les palpentes i amb molt de compte varen poder donar-se alguna aferrada i dir-se paraules d’amor a cau d’orella. Poc temps va passar perquè Tomàs se n’adonés que estava poc segur al refugi de La Granja. Un dia en el que tots els feixistes celebraven i festejaven a la plaça d’Esporles cert esdeveniment victoriós aconseguit per les tropes nacionals a la península, Tomàs va decidir canviar d’amagatall. Mentre la Banda Lira Esporlerense estava entonant algunes cançons i els assistents a l’espectacle estaven amb la mà enlaire cantant el “Cara el Sol”, Tomàs va travessar el poble. Una vegada més, va donar mostra del seu enginy, la seva sang freda i el seu valor passant per davant la plaça. Ho va fer camuflant-se amb un feix de llenya que duia a be i un sac al cap que li cobria quasi tot el rostre. L’arriscada excursió li va servir per fer la darrera visita a l’usurpat ajuntament. D’aquesta forma Tomàs va aconseguir travessar tot el poble fins a arribar a Son Quint on li estava esperant el seu amic “Caragol” amb un carruatge de tir. Aquest, el va ficar dins el carro i el va cobrir totalment amb la mateixa llenya que portava, enduent-se’l a ca seva. Li va dir arri a la mula i el va acompanyar al que resultaria ser el seu darrer amagatall, una casa de La Font de la Vila, a prop de s’Esgleieta. En aquest lloc tal vegada no l’haguessin trobat mai, però el seu gust pel tabac va ser la seva perdició. Tomàs va manar que li anessin a cercar un tabac que ell havia deixat eixugant al forn d’Esporles. Els feixistes varen trobar una nota escrita sobre això i a força de tortures varen començar a desembolicar la troca fins donar amb la ubicació de Tomàs. El 27 de gener de 1937 Tomàs va ser descobert. Va ser portat arrossegat, com si d’un ca rabiós es tractés, fins a la Direcció Provincial de Policia de Palma. Totes les anomenades forces vives del poble, a les que més bé hauríem d’anomenar “forces assassines” del meu poble es varen donar cita allà perquè cada un s’esplaiés al seu gust amb un home emmanillat i abatut. Un home que al ser descobert es va entregar sense oposar cap resistència. Tan agradable va ser el tracte que li varen donar aquella nit que li varen rompre, entre d’altres coses, l’espina dorsal. Tan desfigurat el varen deixar que Tomàs no va permetre a la seva dona que el veiés, quan es va presentar amb el seu fill per veure’l. Li va manar al guàrdia que el custodiava que li digués a la seva dona que s’estimava més que el recordés tal i com era, no el monstre en que pareixia després de la pallissa de ca que li havien donat. El quatre de febrer, cansats de torturar-lo, se’l varen endur per fer-lo desaparèixer crucificat dedins un pou, a prop del cementiri de Porreres, no sense abans, a la capella del mateix camp sant, donar-se un festí de brutalitats. Allà varen agafar dues fustes i el varen enclavar de peus i mans com al mateix Jesucrist. Aquella mateixa creu va servir per transportar-lo els 150 metres que separaven dita capella del mencionat pou. Molts anys després, complint el meu afany de recopilar informació, vaig poder xerrar amb la persona encarregada de clavar els claus. De nit i com a lladres en festa, varen llançar aquell cos encara amb vida al fons d’aquell forat habilitat com a tomba, mut testimoni d’assassinats d’innocents. En aquella fossa Tomàs encara comparteix jaç fred i obscur amb un ramell de cossos de socialistes i republicans que durant molts anys varen ser considerats com “rojos desapareguts”. Magdalena mai va tenir coneixement dels amagatalls on es trobava el seu home. Un cop ella em va dir: -em feren tantes malifetes, tantes putades, vaig sofrir tant que en alguna ocasió si ho hagués sabut, ho hauria dit. Per això no culpo a aquells dos homes que a base de tortures varen acabar donant la pista definitiva per trobar a Tomàs. No tan sols no els culpo, sinó que els hi demano perdó mil cops pel que varen tenir que sofrir i aguantar per tal d’intentar salvar a Tomàs-. En una ocasió, a Magdalena la varen dur fins a les portes del cementiri de Palma per afusellar-la si no deia on estava el seu home. Un altre cop, amb el seu fill petit al pit, la varen dur als luctuosos soterranis de la Direcció Provincial de la Policia. Magdalena va ser empesa i maltractada, i el petit Miquel va començar a plorar. Ella per fer callar el seu fill va començar a donar-li el pit i, els bàrbars de blau que la interrogaven, no varen mostrar cap respecte ni cap llàstima davant l’infant que plorava. Un d’ells va agafar els pits de la mare i munyint-los va esquitxar als demés amb el líquid dels sinus. Ja n’hi ha prou, no fa falta contar més. Només he volgut reflectir i referir-me a aquests passatges verídics perquè quedi constància del que era capaç aquella gent del nostre poble, vestits de blau i recolzats baix el trist moviment que varen anomenar “Croada Nacional”. Esporles estava espantat, arreplegat a les seves cases. Aquells dies no es xerrava d’una altra cosa. Uns comentant la desgraciada i tràgica mort que li havia tocat enfrontar a Tomàs. Els altres treien pit i es vanagloriaven d’haver protagonitzat aquells luctuosos fets. La llarga llista negra d’esporlerins

Encara que les més abominables, les dels Seguí i la d’en José Comas no serien les úniques
morts. Més persones del meu poble varen caure, uns afusellats, uns altres abandonats a la
cuneta de matinada, d’altres senzillament desapareguts. És llarg i feixuc relatar una per una les atrocitats comeses amb alguns dels meus veïnats durant els tres anys de guerra civil i la primera etapa de la postguerra. Malgrat això, no he volgut oblidar-les, perquè varen esperonejar els meus sentiments, les meves amargures, les meves penes. Totes elles també formen part de la meva vida i de la història del meu poble. Aquí queda un petit record per a tots aquests màrtirs:Joan Canyelles Capllonch (Manent). Pertanyia al Partit Socialista i el seu ofici era el de picapedrer. El varen detenir els primers dies de l’alçament una parella de guàrdia civils i un falangista local que gaudia amb aquesta classe de treballs i encara més si els podia completar. Estava casat i tenia dues filles de curta edat, que jugaven pel carrer quan el seu pare va ser enxampat. En veure que se l’enduien pres varen córrer cap a ell per besar-lo. El malvat feixista va intentar impedir-ho, però els guàrdies ho varen permetre. La seva germana Antònia també va voler acomiadar-se d’ell, però no li ho varen permetre. Manent va ser tancat a Ca’n Mir. Un capvespre va desaparèixer i mai més es va tornar a saber d’ell. Es creu que el seu destí final varen ser les Covetes de Manacor.
Jose Arbós (Pifol). Pertanyia al Partit Socialista i treballava de cuiner. Se’l varen endur cap a la Direcció General de Policia i des de llavors ençà mai més se varen saber notícies d’ell. Es creu que descansa a la fossa comuna de Porreres. Jaume Nadal (Lufo) Un altre dels que s’en varen endur de matinada. Formava part de l’equip de futbol on jo jugava de porter quan érem juvenils. Quan va desaparèixer era fadrí i tenia 22 anys.
Joan Sastre (Xorrigo). Era esporlerí però vivia a Andratx i pertanyia al Partit Socialista. Poc més en sabem al poble d’ell. El que sí se sap és que va ser assassinat pels feixistes d’Andratx, amb les degudes recomanacions dels d’Esporles. Bartomeu Matas Alemany (Conill) Feia feina de mestre d’escola a Sineu i pertanyia a Izquierda Republicana. Va ser presoner a Ca’n Mir. Un horabaixa, mentre jugava a cartes amb els amics el varen cridar pels altaveus. Tots els que l’envoltaven es varen quedar sense alè, ell no es va torbar molt. Es va aixecar lentament i els hi va dir: - Seguiu jugant, avui m’ha tocat a mi-. El dematí següent, quan clarejava, el varen afusellar al cementiri de Palma. Era el 15 de gener de 1937 i Bartomeu tenia 33 anys. Jaume Nadal Canyelles (Pinet). Socialista de sempre, treballava de carboner. El 18 de juliol estava amb tota la seva família a una sitja de Puigpunyent i, atès les circumstàncies, va romandre allà tot el temps que va poder. No obstant això, un dia Jaume va decidir tornar al poble per cercar queviures. El varen detenir i el varen acusar de subministrar menjar als qui encara estaven al mont amagats. Va ser empresonat i li va tocar estar a varis llocs. Primer a l’ajuntament, després al Vaixell Ciutat de Mallorca i, finalment, a Ca’n Mir. Algú va fer arribar a la família que Jaume sortiria prest i efectivament Jaume va sortir, però per ser llançat dedins del pou que hi havia a prop del cementiri de Porreres. Allà reposen amb ell cents de mallorquins republicans i socialistes pel mer fet de ser-ho i haver estat fidels als seus ideals.
Guillem Matas Lladó (Fillet). Pocs sabem dels detalls de la seva mort. Només que estava recent casat, però això no el va lliurar de sofrir les atrocitats d’aquells malvats del nostre poble.
Gaspar Moragues Comas (Juanito). Pertanyia al Partit Socialista. El dia 19 de maig de 1937 va comparèixer davant un anomenat tribunal a l’Escola d’Arts i Oficis sota l’acusació de no haver entregat les armes que tenia el 18 de juliol. L’article tercer del general Godet deixava clar que es castigaria amb la mort la possessió d’armes si aquestes no es duien als quarters. Així fou. Va ser condemnat a mort i afusellat al fort d’Illetes el 5 de juny de 1937. Encara deuen estar cercant les suposades armes que deien que tenia.
Andreu Nicolau Matas (Martínez). Encara que els seus pares eren d’Esporles, Andreu havia nascut circumstancialment a l’Argentina. Va ser afusellat el 19 d’octubre de 1936 al Castell de Bellver, a pocs metres de la zela on havia estat. Treballava de picapedrer i tenia 25 anys. La darrera anècdota de la seva vida es va produir el dia 12 del mateix mes d’octubre, festa de la Raça. Aquell dia va clarejar però el cel era obscur, amb negres niguls i una pluja fina, com de cametes d’aranya. Els presos estaven passejant i estirant les cames pel pati del Castell. La bandera monàrquica que onejava a la torre de l’homenatge va anar perdent el seu vermell característic i es va anar tornant republicana. Això ocorria perquè la franja morada de la bandera havia estat tenyida de vermell. Els presos es varen adonar i varen començar a riure, pensant que aquella era un dia molt oportú i una forma molt eixerida de tornar a veure la bandera republicana. Una ordre immediata de l’oficial de guàrdia va fer que tots els presos ingressessin a les seves zeles. Es forjava la tragèdia sobre el castell. A les sis de l’horabaixa del mateix dia l’oficial va fer formar a tots els presos al pati i els homes de la guàrdia varen reconèixer a Joan Vidal, José Picornell i Andreu Nicolau, com els principals protagonistes d’aquell episodi. Andreu anava amb la camisa arromangada i el calçons esqueixats. Amb aquesta planta es presentaria davant la mort una setmana després. La coincidència va fer aquell mateix dia de l’episodi de la bandera, José Comas i Miquel Seguí fossin detinguts i assassinats.
Gabriel Calafell Serra (Biel d’es Torrent), procedent d’Establiments, s’havia casat a Esporles i regentava un cafè al Carrer de Sant Pere que era seu d’Esquerra Republicana, encara que ell era socialista. Va ser jutjat el 14 de juny de l’any 38 a l’Institut Ramon Llull, juntament amb 36 homes més, tot ells d’Esporles, per adhesió a la rebel·lió els primers dies del Cop d’Estat. Tots aquells homes acusats varen ser fidels a la República. Només això “fidels” sense haver disparat cap tro. Esporles va ser, a l’igual que Pollença i Manacor, un dels pocs indrets on es va intentar defensar la institució republicana. Gabriel va pagar la seva adhesió a la legalitat amb la seva vida. A les set del dematí el 26 d’agost de 1939 va ser afusellat a l’hemicicle del Cementiri de Palma. Tenia 38 anys.
Joan Bosch Mas (Manchado) va ser jutjat amb Gabriel Calafell i també va ser condemnat a mort per adhesió a la Segona República. Executat aquell fatídic 26 d’agost de 1939. Tenia 31 anys i era fadrí.
Miquel Capllonch Moranta (Miquel de Son Torrat). Va seguir el mateix destí que els dos anteriors. Pertanyia al Partit Socialista i treballava d’oficinista a l’ajuntament. Quan va ser executat tenia 30 anys i era fadrí.
Bartomeu Comas Ferrà (Tomeu Lianor). Un altre del funest grup dels 36. Era germà de José Comas del que ja hem xerrat anteriorment. Treballava de carboner amb son pare. Quan el varen afusellar tenia 36 anys, estava casat i tenia un fill. Pablo Fernández Ferrà (Quarteró – Pau Gardella) Un més del grup dels 36. Era picapedrer. Quan va rebre l’execució tenia 31 anys i era fadrí. És esfereïdor pensar que habitants del meu poble varen participar en la mort dels seus conveïns. La majoria d’aquests botxins han anat caient de mort natural, amb els seus remordiments de consciència, amb els seus constants maldecaps fantasmals. Uns es varen tornar bojos; uns altres varen morir de por; d’altres avergonyits, varen decidir anar-se’n del poble i varen morir oblidats; també n’hi va haver que es varen quedar a les seves cases però sense sortir pràcticament per res al carrer. Aquí i ara no puc deixar de mencionar a un altre paisà meu mort durant la guerra, doncs aquesta luctuosa llista estaria incompleta si no ho fes. Es deia Pere Riutort Julià i era oficial de marina. Va donar la vida per la república, protagonitzant tota una gesta heroica. El 19 de juliol de l’any 36, Pere es trobava ancorat en el Port d’Alcúdia amb el Ciutat de Tarragona, vaixell del qui era subtinent. A l’adonar-se’n que l’anaven a detenir, va fer pres el seu capità i els Guàrdies Civils que acabaven de pujar a bord, va llevar àncora i va sortir sigil·losament rumb a Barcelona. Superat el cèrcol inicial es va fer càrrec del buc com a capità i va cobrir durant un temps la travessia Maó-Barcelona. Dissortadament, a una de les seves sortides marines el varen fer pres. El varen jutjar i el varen condemnar a pena de mort. Va morir afusellat el 20 de novembre de 1936 al cementiri de Palma amb el crit de “Visca sa república” als llavis, després de refusar les ofertes de perdó que li havien fet a canvi de mostrar penediment. Pere va tenir davant el pelotó d’afusellament dosis de valor i ironia suficients com per llevar-se la jaqueta militar que duia posada aquell dia, doblegar-la amb cura i entregar-la a un dels seus botxins dient-li: -no sigui cosa que me la embruteu-. Pere va morir al costat de Martí Vicenç, conegut com “el bon Jesús de Pollença”, qui precisament anava amb l’oficial dins el Ciutat de Tarragona quan varen ser enxampats. Vicenç s’havia escapolit també a l’inici de la contenda, fugint de Mallorca amb una barca amb rems amb la que va anar fins a Menorca.

Source: http://memoriaesporles.balearweb.net/get/FragmentmemoriesRafelNadal2.pdf